Vers[Arte]

Mataste al último pájaro de mi cabeza y con el disparo faltaron ganas de acabar. Solo era un reflejo egoísta, tan solo hablaba el miedo y tú corrías en contra-dirección. ¿Ganaste algo? Yo no sé si adoptar otro animal menos ingenuo pero sé que no es cosa tuya. Descuida, una vez más. De los besos ahora hueso y carne rancia, de los abrazos un poco de calor que ya no abriga, de las caricias... Un molesto picor en la mejilla, que no se marcha todavía y tal vez sea indeleble. Las palabras contigo en busca y captura. Pero ya me da igual sin mentirme. Siento el remordimiento anterior que tendrás mañana, lo siento con una gran sonrisa. Aún conservo la inocencia, sin pájaro ya pero con perspectiva entonces. Y por eso lo sé, quiero que te quedes dónde estás y contigo las palabras. Pero sí, te escribo. —Lia Versarte

Adopción

Normal que no se quiera ir, si le he puesto cama y todo. Al principio extrañaba, ahora se siente resguardada. Se va a quedar. Duerme muchas noches en mi pecho y a veces pesa tanto que no puedo respirar. Lloro, marcha, me libero. Se va a quedar. Le alimento a diario y así crece. Lo hace demasiado rápido, sin avisar. Ocupa. Cada vez más desorden, me deja la cara llena de sal. Se va a quedar. Basta. No. Finalmente, no. Ya no estoy dispuesta a seguir con ella. Pongo a mi pena en adopción. Respiro.

Agafar el tren

Seguts, per casualitat, a la Plaça del Sol, feliços de ser allà i amb poques diferències més enllà d’una vida nòmada versus la meva rutina —i uns 13 anys menys d'experiència vital—, m’explicava què havia fet durant aquell any a Itàlia. Amb dues llaunes per cap acabades sobre el terra i l'última que ens quedava a la mà, em va descobrir. —No em miris així; acabarem malament —em deia amb els ulls brillants i un somriure involuntari. D’alguna manera, el xivarri del voltant feia efecte buit per a la nostra conversa que, juntament amb la postura que teníem tots dos, semblava conduir cap a aquell “final fatal” del qual ell m’advertia. Està clar que quan algú diu això, demana a crits que segueixis. Vaig abaixar la mirada: en un primer pla, ell es mossegava el llavi; i vaig seguir. Més tard i dins d’un restaurant, asseguts cadascú al seu tamboret, els plans s’alternaven entre la gent que demanava pas, la cambrera atabalada de la barra, les nostres mans (una agafant la gerra de birra ...

Versarte

Accedeix al perfil

Arxiu

d’abril 20221
de novembre 20211
d’agost 20211
de març 20211
de febrer 20211
d’octubre 20203
d’agost 20201
de febrer 20201
de gener 20204
de desembre 20193

d’octubre 20192
de setembre 20194
d’agost 20199
de juliol 20196
d’abril 20193
de gener 20192
de desembre 20182
de novembre 20182
d’octubre 20181
de setembre 20185
d’agost 20181
de juliol 20184
de juny 201810
de maig 201814
d’abril 201816
de març 201813
de febrer 20187
de gener 20188
de desembre 20175
de novembre 20175
d’octubre 20172
de setembre 20172
d’agost 20176
de juliol 20178
de juny 20172
de maig 201722

Mostra'n més Mostra'n menys

Informa d'un ús abusiu

Amb la tecnologia de Blogger