Agafar el tren

Seguts, per casualitat, a la Plaça del Sol, feliços de ser allà i amb poques diferències més enllà d’una vida nòmada versus la meva rutina —i uns 13 anys menys d'experiència vital—, m’explicava què havia fet durant aquell any a Itàlia. Amb dues llaunes per cap acabades sobre el terra i l'última que ens quedava a la mà, em va descobrir.

—No em miris així; acabarem malament —em deia amb els ulls brillants i un somriure involuntari. 

D’alguna manera, el xivarri del voltant feia efecte buit per a la nostra conversa que, juntament amb la postura que teníem tots dos, semblava conduir cap a aquell “final fatal” del qual ell m’advertia. Està clar que quan algú diu això, demana a crits que segueixis. Vaig abaixar la mirada: en un primer pla, ell es mossegava el llavi; i vaig seguir. 

Més tard i dins d’un restaurant, asseguts cadascú al seu tamboret, els plans s’alternaven entre la gent que demanava pas, la cambrera atabalada de la barra, les nostres mans (una agafant la gerra de birra i l’altra, reposada sobre la cama) i el rostre: de vegades me’l mirava jo, d’altres ell a mi, i així fins que coincidíem. Un d’aquests cops, ell em mirava molt fixament —de fet, podem dir que estava embadalit—; però en trobar-nos, no va dissimular. 

—Sé que no ho has fet a propòsit, però m’has matat venint acabada de rapar —va deixar anar.

—I si ho hagués fet a propòsit? —vaig dir suggerent just abans d’acabar-me el que em quedava a la gerra— Va, que et porto a un altre bar. 

No vaig obtenir resposta. Mentre jo pagava i agafava les coses del tamboret, ell encara processava la situació (jo també, però ho portava per dins i a un ritme més ràpid, sempre més ràpid).

Vam sortir mig agafats, sense entendre molt bé com estava passant tot. Caminàvem indiscutiblement feliços (qualsevol podia notar-ho).

—Abans d’anar al teu bar, fem un patxaran ràpid, que aquí els fan molt bons —va dir frenant en sec davant un local petit de Torrent de L’Olla. 

En aquell bar, precedits per un cambrer massa sortit per estar a gust i unes ganes massa intenses per ser ignorades, m’hi vaig llençar. 

—M’ho estàs posant molt difícil —em deia. 

Vam marxar sota la mirada atenta de tots els presents al local.

Més tard (i més ebris), un cop dins la foscor d’un bar de copes, amb un gintònic a la taula i pensaments intrusius al cap, va trucar el seu germà: en dos minuts passàvem d’escalfar-nos absurdament (comptant que ell havia de marxar abans de les 22:00 de la nit) a tenir la possibilitat d’anar a les Festes Majors de Vallcarca per aconseguir les claus del seu pis lliure. 

Acabada la copa d’un glop, en qüestió de segons estàvem corrents pel carrer sense evitar l'eufòria deslligada davant la situació viscuda. A Vallcarca, entre la gent, el fum i la música, ballàvem el dos amb el grup d’amics del seu germà. De tant en tant ens miràvem amb una cara que deia clarament: «mira on som, pensa on serem en una estona». Dissimulàvem fatal.

Després de l’eternitat que poden arribar a contemplar tres quarts d’hora, vam tornar a córrer pel carrer, com dos malalts a la recerca de la seva dosi. A l’ascensor vaig tornar a mirar-lo com al principi.

—Ara sí que acabarem malament —va dir mentre s’obria la porta de l’ascensor.

    Avui, més d’un any després, llegeixo al Whatsapp:  «Torno a estar a Barcelona, vols que ens veiem?»

—Lia Versarte