Vers[Arte]

Cercar en aquest blog

CENIZAS

d’octubre 22, 2020

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Obtén l'enllaç
Facebook
Twitter
Pinterest
Correu electrònic
Altres aplicacions

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Y soy muy poco

pero pienso mucho

y no soy lo que veis

y no soy lo que escucho.

Seguidorxs

Entrades populars

Agafar el tren

Seguts, per casualitat, a la Plaça del Sol, feliços de ser allà i amb poques diferències més enllà d’una vida nòmada versus la meva rutina —i uns 13 anys menys d'experiència vital—, m’explicava què havia fet durant aquell any a Itàlia. Amb dues llaunes per cap acabades sobre el terra i l'última que ens quedava a la mà, em va descobrir. —No em miris així; acabarem malament —em deia amb els ulls brillants i un somriure involuntari. D’alguna manera, el xivarri del voltant feia efecte buit per a la nostra conversa que, juntament amb la postura que teníem tots dos, semblava conduir cap a aquell “final fatal” del qual ell m’advertia. Està clar que quan algú diu això, demana a crits que segueixis. Vaig abaixar la mirada: en un primer pla, ell es mossegava el llavi; i vaig seguir. Més tard i dins d’un restaurant, asseguts cadascú al seu tamboret, els plans s’alternaven entre la gent que demanava pas, la cambrera atabalada de la barra, les nostres mans (una agafant la gerra de birra i

Incómoda

No me mires más sin lavarte la cara y borrar tanto juicio. Si estás conmigo, estás con mi ahora. Mi ayer no soy yo, traidor. Cada día menos uñas, menos pelo, más café. Calada. Deja de repetir mi error al menos deja de hacerlo por encima de lo que yo lo hago. En este lado la culpa pesa un quilo más y yo no tengo tanto brazo. Si equivocarse es de sabios yo debo ser Einstein. Lo menos. Con suerte me ayudará a pensar soluciones contra esta enfermedad que compartimos, la jodida enfermedad de una mirada que grita "te odio" y una boca que no consigue decir "ya lo sé". Soy ahora, ¿a quién quieres hoy? Lia Versarte

Entre el cel i el llençol, un bes

Mogudes per inèrcia involuntària, unes mans es descobreixen, per primer cop, sobre el seu pit: orientades per l'instint, i resseguint les formes sinuoses que proposa el seu cos gitat, llisquen agosarades com si coneguessin el camí. De besos i amanyacs no entenia, ara, en canvi, llueix un vestit afavoridor d'encensaments i cures tendres que l'eleven cada dia tres pams sobre el nivell del sòl. Intercanvis quotidians d'afalacs l’estimulen un somriure revolucionari incapaç de perdre cap batalla. I així no queda ja lloc per l'orgull, mitigador de l'amor, en escenaris llunyanament pareguts al que ara els abraça. Què mereixen, doncs, aquells que s’ericen la pell amb dos mots, mig somriure tímid o tres quarts de segon de mirada, si no mereixen el cel, que en secret presencia els besos, i, curós, els embolcalla? — Lia Versarte

Amb la tecnologia de Blogger