Mogudes per inèrcia involuntària,
unes mans
es descobreixen, per primer cop, sobre el seu pit:
orientades per l'instint,
i resseguint les formes sinuoses
que proposa el seu cos gitat,
llisquen agosarades com si coneguessin el camí.
De besos i amanyacs no entenia,
ara, en canvi,
llueix un vestit afavoridor d'encensaments i cures tendres
que l'eleven cada dia tres pams sobre el nivell del sòl.
Intercanvis quotidians d'afalacs
l’estimulen un somriure revolucionari
incapaç de perdre cap batalla.
I així no queda ja lloc per l'orgull,
mitigador de l'amor,
en escenaris llunyanament pareguts
al que ara els abraça.
Què mereixen, doncs,
aquells que s’ericen la pell amb dos mots,
mig somriure tímid
o tres quarts de segon de mirada,
si no mereixen el cel,
que en secret presencia els besos,
i, curós, els embolcalla?
— Lia Versarte
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada