Buscant la serenor

Últimament alguns dies funciona al revés: les punyalades canvien de banda, i m'apliquen el doble de mal, perquè vénen de mà amiga. Per l'altre costat, les eines per fer-me notar escalf i dècimes de serenor en moments crítics s'acosten a mi personalitzades en qui va ferir-me críticament al passat. Però és complicat de resumir així. I jo tampoc ho estic fent bé; també apunyalo.

Mentre això comença a prendre forma al meu cap (si és que puc donar-li forma a res ara mateix), confosa a la meva habitació, intento recordar com em deien que havia de respirar amb un tòrax atrofiat i l'ansietat a dalt de tot.

Jo no culpo a ningú perquè no canvia res; ni tan sols en moments com el d'ara, en què només parlo l'idioma de la ràbia, em satisfà culpar a ningú. Necessito comprensió per sobre de tot vivint en un món egoistament individualitzat i que et demostra, a base de l'experiència, que poques coses són completament altruistes. Ni tan sols funciona del tot així en el meu cas, que he petat després de veure que faig, faig i torno a fer coses pels altres mentre aquests només saben valorar-ho si ho exposo (i d'altres, ni entre llàgrimes veuen que han estirat massa la corda)—. No faig les coses per rebre a canvi, però sí que vull que passi si ho faig. Entenc que pugui semblar el mateix i potser, de fet, ho sigui.

Ens haurien d'ensenyar com és la realitat sense tant sucre, perquè a la que comences a adonar-te, el procés d'adaptació t'estreny desmesuradament. M'hauria agradat preparar-me per la convivència, per estar amb els peus completament dins de l'edat adulta sense tenir recursos, ni experiència, ni tan sols motius molts dies. Sí, tant de bo funcionés així; tant de bo ens haguéssim pogut preparar per rebre decepcions per part de la gent més important, per saber com actuar quan algú vol fer-te la vida impossible, per fer front a malalties importants (teves o de la gent del teu voltant), per curar el mal d'esquena després d'una jornada explotadora, o per trencar-nos-la buscant un futur després d'anys d'estudis que, des de petites, ens han recalcat i promès que ens portarien a algun lloc. Però no ha estat així, no ens han preparat i, mentrestant, tindrem dies amb tota mena d'emocions i diversos resultats i mètodes de gestionar-les.

Tornant a mi: estic cansada. Sí, cansada ja als 22 anys i... Sí, ja sé que és una fase; però l'estic vivint jo ara, al present, i hi ha dies que quan s'ajunten tots els factors t'impossibilita.

Ara ve Nadal, que per molts és alegria i ho entenc a la perfecció (alhora que em fa realment feliç, pot arribar a ser contagiós); per mi, en canvi, no sé cap any com serà —aquest, de fet, encara ho tinc menys clar— només sé que acostuma a ser focus de problemes, però que després, dins el possible, aconseguim salvar-ho.

No sé, és tot molt incert. Només tinc clar que estic arribant a un punt de col·lapse mental bastant important que cada dia em té més al punt de mira per saltar desmesuradament; vull evitar-ho, però per aconseguir-ho necessitaria cridar "para" i que s'aturés tot de veritat per unes hores. No escoltar res, no sentir res, no fer res, res. Mentrestant, temo estar sent una màquina piconadora per moments o una càrrega pels meus, alhora que, per un cop que no he trobat manera de guardar-m'ho dins i gestionar-ho, em fa por estar-me exposant massa i que m'abandoni gent que per mi va esdevenint important amb el temps. Està clar que sóc dins una època convulsa i necessito una ajuda que ni conec ni acabo de saber demanar.

Ja és tard, marxo. M'he d'apuntar tot el que havia de fer aquesta setmana, perquè se'm comencen a sol·lapar coses per voler anar de cap quan aquest no està al seu lloc.

Tot està bé mentre pugui escriure; no estic com a l'inici del full. I això és molt.