No respiro bé. Repico les dents i tinc cadascun dels meus tics. La gola estreny amb força —més del normal—i només em dic: "més baixet, estàs al bus".
Em sento vulnerable, cridant al mal i amb ganes de tot allò que no és bo per estar millor. Què de tot això ha estat culpa meva avui? —em pregunto— No sé per quina parada vaig, ni tan sols sé si vull arribar; i en el cas que volgués, no sabria on baixar.
Estic plorant, però ni tan sols així em miren (això en part, m'ha tornat l'aire, sí). Ara ella, que també m'agrada, em pregunta què ha passat. Com t'ho explico? —penso— Com et dic tot allò que et por fer sentir que no tens motius per coneixe'm i, a sobre, afegeixo un: "ets lluny, no ens coneixem, però ara estaria al teu costat si pogués"?
Tot discrepa i s'entrellaça dins una realitat alterna on res no és el normal. Però clar... Què és normal? Suposo que viure podent respirar en els moments dolents, o demanant una abraçada quan tot et cau a sobre, o potser, fins i tot, tenint el valor de dir: "això m'està fent ser petita, i jo amb tu vull ser gran".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada